Baixes freqüències, falses percepcions i acúfens (tinnitus)
Amb els anys d’experiència es van veient molts casos de molèsties per sorolls. Diferents els uns dels altres per múltiples raons i causes. Els que sempre resulten complexes són els deguts a molèsties per infrasons i/o baixes freqüències i especialment les falses percepcions auditives.
M’animo a escriure aquest post per què sempre és més fàcil fer un anàlisi genèric que entrar en el detall particular. Crec que les quatre reflexions bàsiques que faré al respecte poden ser útils (a professionals del sector, afectats, representats de l’administració, etcètera) en un tema que és especialment delicat per què afecta el benestar d’algunes persones, sovint incompreses o desateses.
Una petita introducció:
Gairebé sempre, amb comptades excepcions, quan es mesura en ambients molt silenciosos (LAeq inferior a 20 dB) hi ha presència de soroll a baixes freqüències i a vegades de fonts prou llunyanes per què no puguin ser identificades (indústries, infraestructures de transport, etcètera). El fet és que per sota de 50 Hz sovint els nivells poden estar entorn de 50 dB i amb facilitat algú pot concloure que aquest és l’origen del problema obviant que possiblement estan 20 dB per sota del llindar auditiu.
A partir d’aquest punt s’obre un ampli ventall de possibilitats i totes de difícil avaluació i solució. En una primera classificació podríem dividir els casos en dos:
a) Aquells en què els sons són audibles i per tant identificables i mesurables.
b) Aquells en què no són audibles pel tècnic i que el seu mesurament mostra que són inferiors al llindar auditiu o no són mesurables.
Sons audibles:
Del primer cas en poden derivar moltes possibilitats, per exemple que: siguin audibles i mesurables però que no es pugui identificar l’origen, que estiguin per sobre o per sota del valor límit normatiu i el responsable del soroll en vulgui/pugui assumir el control del soroll, etcètera. Però en tots i cadascun dels casos es tracta de sons “reals” i que són l’origen d’una molèstia.
Sons no audibles pel tècnic/consultor:
En el segon cas és on hi ha realment el problema. Evidentment, que no siguin audibles pel tècnic no significa que no siguin audibles per l’afectat. Cal objectivar-ho a partir del mesurament del nivell de pressió sonora a l’emplaçament on aquest ho percep.
Que el nivell sonor sigui mesurable i inferior al llindar auditiu no significa que l’afectat no el pugui sentir. En diversos estudis realitzats s’ha constatat que a baixes freqüències hi poden haver variacions del llindar auditiu entre individus de 15 dB . Aquesta elevada variabilitat comporta que la sensibilitat davant un mateix soroll sigui tan dispar que inclús per la majoria de gent sigui inaudible. En aquests casos caldria identificar la font de soroll (si és possible) i intentar actuar sobre la font per eliminar la molèstia. Com en el cas primer de sons audibles estem davant sons “reals” i que originen una molèstia.
A la resta de casos possiblement es tracti de falses percepcions auditives. Les causes de falses percepcions poden ser: els acúfens (tinnitus), ones electromagnètiques, sinestèsia, experiències hipnogògiques i hipnopòmpiques i l’anomenat cognitive itch. Altres falses percepcions poden ser degudes a desordres psiquiàtrics (com l’esquizofrènia) i que no són l’objecte del que estem tractant ni els casos amb què ens trobem els consultors.
D’entre les falses percepcions la més comuna són els acúfens. Per ser més rigorosos caldria excloure de les falses percepcions els acúfens objectius i que són causats per sons generats pel cos i que arriben a l’oïda per conducció a través dels teixits. Per exemple poden ser degudes al fluxe turbulent de la sang per una artèria obstruïda, per contraccions musculars, etc. En aquests casos el so pot ser auscultat per un observador amb un estetoscopi.
Acúfens subjectius:
L’afectació de falses percepcions auditives més comuna tant per la seva major freqüència com pel nombre d’individus afectats és l’acúfen. Els acúfens subjectius són causats per activitat neuronal anormal. Durant temps s’ha cregut que el tinnitus era degut a anormalitats fisiològiques localitzades a l’oïda, actualment s’accepta que la majoria de formes d’acúfens són causades per anormalitats del sistema nerviós central. Aquesta activitat neuronal anormal provoca una sensació auditiva quan no hi ha cap so (nivell de pressió sonora objectivament mesurable) que arribi a l’oïda. Al no estar associat a un so físic només la persona que pateix l’acúfen pot sentir-lo.
“Cal tenir molt present que patir acúfens no és rar i patir-los no hauria de sorprendre ningú.”
Els estudis realitzats fins el moment demostren que els acúfens subjectius s’incrementen amb l’edat amb un 5% d’afectació per joves (20-30 anys), augmentant fins el 12% entorn els 50 anys i fins un 15% pels majors de 65 anys. Respecte el nombre d’afectats hi ha també diparitat i alguns estudis conclouen que per sobre els 50 anys el percentatge de prevalença és de l’ordre del 20%. És una falsa percepció bastant comú i que afecta més d’una de cada deu persones i podem trobar sovint persones afectades per acúfens i que en una primera fase busquen una causa física als sorolls que perceben. Els acúfens són molt normals entre la població i la seva severitat a la majoria de casos és la que en determina el grau de molèstia. Cal tenir present que en base al percentatge comunament acceptat de l’entorn del 15% de població l’American Tinnitus Association estima que als Estats Units hi ha 50 milions d’afectats, dels quals uns 20 milions tenen acúfens crònics molestos i uns 2 milions casos extrems i debilitants. A partir dels 50 anys la majoria de gent experimenten acúfens de forma ocasional però no consideren que sigui un problema. Cal tenir molt present que patir acúfens no és rar i patir-los no hauria de sorprendre ningú.
Les causes que poden provocar els acúfens són múltiples i s’han detectat diversos factors de risc com la pèrdua auditiva (hipoacúsia), inclosa la relacionada amb l’edat (presbiacúsia), exposició a nivells sonors elevats, obstruccions a l’oïda mitjana, l’administració de determinats medicaments i antibiòtics i infeccions o traumes del nervi auditiu o cerebrals, etc. Investigar aquests factors de risc (passat laboral, antecedents mèdics, etc) pot ser una orientació respecte una major disposició a patir acúfens. Cal destacar però que haver estat exposat a qualsevol d’aquests factors de risc no implica patir acúfens ni que l’exposició impliqui haver-ne de patir.
Els acúfens subjectius poden ser de múltiples formes i la seva severitat pot variar àmpliament. Es pot localitzar a una oïda, a les dues o ser percebut com provinent del centre del cap. Els nivells de severitat provoquen reaccions molt diverses, en els casos lleus poden no tenir afectació i en els severs poden causar incapacitat per treball intel·lectual, problemes en el son, entre altres. Addicionalment la hiperacúsia (tolerància reduïda a qualsevol tipus de so) sovint és present en casos d’acúfens pel que qualsevol soroll físic és també considerat extremadament molest. Un altre factor afegit a la hiperacúsia pot complicar més l’anàlisi del cas i és que molts pacients afectats per tinnitus, tot i que el defineixen com a molt alt, el correlacionen amb un nivell de percepció de 5 a 10 dB. És a dir, el silenci pot “causar” acúfens a individus que no l’experimenten en un entorn normal o dit d’una altra manera un nivell de soroll ambiental elevat “emmascara” l’acúfen. Per aquesta raó molts afectats el poden experimentar només quan estan a casa (ambient interior) i de nit quan el nivell de soroll ambiental disminueix notablement. Per altra banda, no és infreqüent que persones de l’entorn de l’afectat afirmin sentir el mateix soroll que aquest per afinitat o solidaritat davant del problema i aquesta “complicitat” encara pot dificultar més la investigació del cas. La conversa privada amb els familiars de l’entorn de l’afectat pot ser una ajuda per arribar a conclusions.
“El silenci pot “causar” acúfens a individus que no l’experimenten en un entorn normal.”
Els afectats descriuen sons molt diferents: brunzits, estàtics, xiulets, grills, batecs, ones de mar, tons de trucada i en alguns casos assimilable a música. Adjuntem uns sons que podrien ser assimilables als principals tipus d’acúfens i que poden ser una pista per un possible afectat.
Acúfen 1 – to a 4 KHz
Acúfen 2 – to a 7K5 Hz
Acúfen 3 – brunzit
Acúfen 4 – brunzit
Acúfen 5 – tetera
Acúfen 6 – rugit
Acúfen 7 – xiulet
Acúfen 8 – estàtic
Davant aquest tipus de casos en què els consultors o tècnics no som capaços de mesurar nivells de pressió sonora objectius que puguin ser causa de molèstia (podríem proposar 15-20 dB per sota del llindar auditiu ISO/FDIS 226:2003), tot i que l’afectat en el mateix moment els percebi, ja no podem anar més enllà.
Caldria recomanar a l’afectat que recorri a un:
– Audiòleg, especialista de la salut, capacitat en el diagnòstic i tractament de la pèrdua d’audició i altres trastorns relacionats amb l’audició. En general, els audiòlegs són la millor primera opció, per a la gran majoria dels casos de tinnitus.
– Otorinolaringòleg, metge especialitzat en els sistemes integrats d’oïda, nas i gola. Poden gestionar i tractar els problemes físics dins de l’oïda. Generalment, els otorinolaringòlegs són els més adequats per tractar les formes menys comuns de tinnitus, causades per malalties mèdiques tractables en l’oïda.
Aquesta recomanació no hauria de ser corresposta amb un desaire per part de l’afectat o en casos extrems en la desqualificació professional. Si es tracta d’una falsa percepció auditiva el cas que possiblement pateixi és molt comú. Quan l’estímul sonor és físic, però inaudible per la majoria, entrem en un altre camp d’indefinició ja que la identificació de la font pot ser complexe i en el cas de què s’identifiqui el titular no tindrà cap obligació legal d’aplicar mesures correctores per què els nivells seran, possiblement, molt inferiors als valors límit exigibles. En aquests casos només es pot apel·lar a la bona voluntat de totes les parts implicades.
